| Àrab Les llengües àrabs són membres
de la família hamita-semítica, subdivisió semítica,
grup semític del sud. Les llengües àrabs comprenen
l'àrab del nord (o simplement àrab), que representa la
branca sudoest de les llengües semítiques del sud, i
l'àrab del sud que pertany a la branca sudest del grup
semític sud. L'àrab del sud es diferencia el suficient
de l'àrab del nord com per considerar-lo una llengua
diferent.
Àrab del Nord
L'àrab del nord, o simplement àrab, va estar confinat a
la península aràbiga fins al segle VII. L'expansió de
l'islam el va extendre per tot el nord d'Àfrica.
Actualment, l'àrab del nord es parla a la península
aràbiga i també a Iraq, Síria, Jordània, Líban,
Israel, Marroc, Argèlia, Líbia, Egipte Sudan,
Mauritània i Txad. És la llengua mare d'uns 180 milions
de persones. L'àrab juga un paper molt important a la
vida dels musulmans, ja que és la llengua sagrada de
l'islam i del Corà, el seu llibre sagrat.
L'àrab del Corà i de la subseqüent literatura àrab
clàssic o àrab literari. És uniforme i estadaritzat.
L'àrab clàssic encara s'utilitza avui en dia com a
llengua escrita, però està restringit a un ús formal
com a llengua parlada. Es diferencia considerablement del
seu descendent, l'àrab coloquial modern, que és el
mitjà de conversació general. L'àrab coloquial modern
té tres grups principals de dialectes: oriental,
occidental i del sud, però està sent estandarditzat
degut a la influència dels mitjans de comunicació. És
un dels llenguatges oficials de les Nacions Unides.
Gramaticalment, l'àrab té un tret distintiu de les
llengües semítiques, l'arrel triconsonant, que
consisteix en tres consonants separades per dues vocals.
El significat bàsic de l'arrel és proporcionat per les
consonants i és alterat per canvis o per omissió de les
vocals i per l'adició de diversos afixos. El gènere es
troba en el verb, a l'igual que en el nom, el pronom i
l'adjectiu. Els dialectes àrabs moderns han simplificat
considerablement l'àrab clàssic.
L'àrab té el seu propi alfabet, el qual es composa de
28 consonants. La major part dels seus caracters tenen
quatre formes diferents, una per al començament de
paraula, una per al final de paraula, una altra per
entremig i una quarta per a la lletra sola. Les vocals es
mostren com a símbols damunt o sota les vocals, però
són opcionals i freqüentment no s'escriuen. La
direcció d'escriptura és de dreta a esquerra. L'alfabet
àrab va evolucionar a partir de l'escriptura nabatea, la
qual és descendent de l'escriptura aramea. Hi ha dos
principals estils d'escriptura, la kufic angular (per
usos decoratius) i la naskhi cursiva. L'escriptura àrab
és també la base d'altres escriptures utilitzades per
pobles no àrabs però de religió musulmana i ha sigut
adaptada per al persa, el paixto, l'urdú i el swahili,
entre d'altres.
Àrab
del sud
L'àrab del sud, va ser antigament la llengua de la gent
que vivia en el sud de la península aràbica. Va tenir
diversos dialectes i està força relacionat amb
l'etíope d'Etiopia. L'antic àrab del sud tenia el seu
propi alfabet, l'origen del qual encara no està clar.
S'han trobat inscipcions que daten del segle VIII abans
de Crist. L'arribada de l'islam en el segle VII, va
portar l'àrab del nord i va desplaçar l'àrab del sud.
L'àrab del sud modern, el qual té diversos dialectes,
és parlat per unes 50000 persones al sud de la
península aràbica.
Alfabet
|
