| Italià Llengua indoeuropea de la família romànica resultat del llatí parlat a la regió de Capua. A vegades el terme italià
és utilitzat per a diferents varietats parlades a la península itàlica. L'italià és, en realitat, una d'elles, l'originàriament parlada a Florència o llengua fiorentina, també anomenada toscà. En Polònia es anomenada wloch, que vol dir 'parlants d'una llengua
estranya'.
L'italià és parlat per uns 60 milions de persones. Uns 54 milions el parlen a Itàlia. Hi ha comunitats importants a Croàcia, Suïssa, França, Mònaco, Alemanya, Bèlgica, Regne Unit i Sant Marí. Fora d'Europa el parlen als Estats Units, Canadà, Argentina, Brasil, Uruguai i Austràlia. Les persones d'origen italià o les que tenen una cultura més o menys assimilada a la italiana poden arribar als 100
milions.
Per a molts italians, el primer contacte amb la llengua culta unificada s'inicia a l'escola primària, en la que fins fa molt poc era l'única llengua utilitzada. D'aquí la dificultat de precisar el nombre de parlants. Els italians (uns 57 milions) el comprenen gràcies a la ràdio i
a la televisió, però en les zones rurals segueixen vives les variables dialectals, que es compten per desenes. Els parlants dels diferents dialectes sovint tenen dificultats per entendre's i l'italià oficial es pot percebre com quelcom diferent a la llengua materna.
El document més antic en llengua italiana és un text curt de finals del segle VIII,
'L'Indovinello veronese' (L'endevinalla de Verona), un enigma que només planteja problemes per a la traducció. Els primers textos que poden ser reconeguts com a italià antic son els anomenats 'I placiti castinesi', quatre breus testimonis escrits sota jurament que parlen dels bens que pertanyen a alguns monestirs de Monte Casino, a la regió de Capua, datats entre el 960 i 963.
Alfabet
|
