Antecedents d'un barri: quan el Raval era una horta

La tercera muralla i el primer impuls

La crisi

El temps de la decadència

Antecedents d'un barri: quan el Raval era una horta.

En el gran pla que avui forma Barcelona, voltat de muntanyes per una banda i limitat pel mar, es van establir pobles sedentaris -la tribu ibèrica dels Laietans- que van aixecar els seus poblats als turons. El més important serà el poblat de Montjuïc. Els navegants que hi arribaven per vendre els seus productes l'anomenaven Bàrkeno.

Més tard arriben els romans, i la Bàrkeno ibèrica es transforma en la Barcino romana, situada als peus de Montjuïc. Quan el nucli de població creix, es traslladarà al Mont Tàber (l'actual barri gòtic). Era el segle I a.C. Serà una ciutat petita, típica del colonialisme romà: dos carrers principals, perpendiculars entre ells, cardo i decumanus, que es tallen pel mig. A cadascun dels quatre extrems s'obrirà una porta a la muralla. La població es podia situar entre els 3500 i els 5000 habitants.

En aquells temps el Raval estava deshabitat. Hi havia camps i hortes per a l'ús de la ciutat. Molta part de la zona estava coberta per l'estany Cagalell, desaparegut ben entrada l'Edat Mitjana, d'aigües no potables i que recollia les aigües del rierol del mateix nom. Un dels fets més importants és que aquestes terres eren travessades per tres camins: el del Llobregat, el de Sarrià i el de Montjuïc, que més o menys podem identificar amb els actuals carrers Hospital, Tallers i Sant Pau. Així serà com a partir d'aquests camins s'anirà configurant el pla urbà posterior.

Després de la caiguda de l'Imperi Romà, ens trobem amb el primer nucli important del Raval (així ho confirmen les tombes trobades recentment en les obres del conegut com a Pla Central del Raval). Aquest nucli, en forma de petita vil·la, s'aixeca als voltants de l'església de Sant Pau del Camp. Una important reconstrucció d'aquesta esglèsia tindrà lloc al segle XII.

Un altre nucli que tindrà un cert desenvolupament en aquella època serà El Pedró (entre els carrers del Carme i Hospital. Un fet important és que entre 1144 i 1171 es construeix un leprosari.

La tercera muralla i el primer impuls.

Al llarg de l'Edat Mitjana no només creixerà la zona del Raval. La muralla romana provoca l'aparició de nuclis als seus voltants (són els casos de la vil.la nova de Mar, de Sant Pere de Puel·les o el Pi). Barcelona necessita una nova muralla i Jaume I la ferà contruir. Per la banda oest, als peus de la muralla, ja hi havia La Rambla, però en aquells moments no era més que una riera que recollia les aigües d'altres rieres que baixaven de la muntanya.

L'expansió comercial i militar vers la Mediterrània fa augmentar la riquesa de la ciutat (fins arribar a ser una de les primeres potències marítimes de la Mediterrània). No és estrany que a finals del segle XIII s'inciïn els treballs de construcció de les Drassanes, grans coberts on es construeixen les embarcacions.

Aquesta riquesa també comportarà un creixement de la població provocant que sigui necessària la construcció d'una nova muralla. Al llarg del regnat de Pere III el Cerimoniós (l'inici de la construcció serà el 1359), es van aixecar les muralles que configuren territorialment el Raval. Les drassanes, fora del recinte, tenien les seves pròpies defenses. El perímetre emmurallat serà de 6.240 metres amb una extensió de 218 hectàrees, de les quals dues cinquenes parts correponen al Raval. Les tres portes de sortida eren:

La crisi.

Però Barcelona, i també el Raval, viurà moments difícils: el 1348 la pesta negra arriba al port de Barcelona i un seguit d'epidèmies posteriors s'enduen un gran nombre dels seus habitants. Les tensions socials afloreixen per arreu: al camp amb la revolta dels pagesos de remença contra els senyors feudals i, en l'interior de la ciutat, es succeiran els enfrontaments entre les famílies riques que monopolitzaven el govern de la ciutat (agrupats als voltants del "partit" de la Biga) amb la resta de sectors de la ciutat, artesans, mercaders,.. (també amb la seva organització: la Busca).

A partir de finals del segle XV, la crisi serà generalitzada a tota la Mediterrània. La descoberta d'Amèrica desplaça el centre del comerç vers l'Atlàntic. Barcelona perd bona part de la seva activitat marinera.

El Raval no va viure al marge de tot aquest procés. Si bé havia de donar sortida al continuat ritme de creixement de la ciutat, les crisis polítiques, econòmiques i demogràfiques, però, van fer que el Raval estigués pràcticament desocupat durant els segles següents. Això sí, a partir del segle XIII, el Raval passarà a ser un dels llocs amb més convents de tota la ciutat. D'aquest fet en parlarem més endavant.

TEXTOS DE SUPORT

Perfil de la Barcelona gòtica

Una passejada pels segles XIV i XV

El temps de la decadència

Catalunya caigué en la decadència. Els reis, per bé que havien jurat respectar els privilegis de la ciutat, vivien a Castella i Barcelona ja no era el cap de la monarquia. En nom del rei governava la ciutat i el Principat un representant seu, el virrei.

De vegades, les relacions entre Catalunya i el poder central esdevenen tenses. Sobretot arran de la guerra que Felip IV mantenia contra França. Això suposà la contribució econòmica dels catalans, el sosteniment de les tropes i, per si no n'hi havia prou, els excessos dels mercenaris indisciplinats. El país es revoltà i el dia de Corpus del 1640, bandes de segadors entren a Barcelona. Fou el Corpus de Sang.

La guerra anomenada dels segadors o de Secessió durà onze anys: durant el seu decurs, Barcelona és assetjada repetidament i, al final, derrotada. Com a conseqüència, a Barcelona s'estableix una guarnició permanent de l'exèrcit reial espanyol.

La ciutat perdia els privilegis militars: les muralles i els baluards, el castell de Montjuïc i les Drassanes deixen de ser patrimoni exclusiu dels barcelonins.

Només començar el segle XVIII s'inicïa una nova guerra: la de Successió. Era l'enfrontament entre Felip V, de la dinastia dels Borbons, que volia imposar una monarquia absolutista i centralista, i l'arxiduc Carles d'Austria, que garantia les constitucions de Catalunya. Es donarà suport a l'arxiduc. Barcelona, però, assetjada durant 13 mesos, cau l'onze de setembre de 1714 i, amb ella, les antigues llibertats de Catalunya. La ciutat perd fins i tot la seva Universitat. Amb el Decret de Nova Planta, s'inicia un període de repressió.

Els filipistes construeixen una ciutadella militar on els adversaris són empresonats, quan no executats. Aquesta ciutadella és emplaçada on abans hi havia el barri mariner de la Ribera. La seva presència tindrà molt a veure amb el naixement del nou barri de la Barceloneta, iniciat el 1753.

A partir de mitjans del segle XVIII es viu una gran revifalla, tant econòmicament com demogràficament. Al llarg del segle es formen la Rambla i el Passeig de St.Joan, i s'aixequen grans edificis. A finals de segle, a Barcelona els mercats són plens de productes, les manufactures són considerables per tot arreu i s'hi mostren signes d'indústria activa i desenvolupada.

Tornar a l'orígen de la pàgina