La implantació d’indústries arribà al seu moment màxim en el primer quart del segle XIX. Segons un dels censos, eren 74 els fabricants tèxtils del Raval l’any 1829, amb 6.992 telers entre filats, teixits i pintats. L’industrial que en aquell temps assolí un renom més gran fou Erasme de Gònima o Erasme Janer. Aixecà la seva fàbrica al carrer Riera Alta, on hi fou fins els anys 30. Va voler aixecar una colònia obrera entre aquest carrer i el del Carme (on ell tenia el seu palau). La seva era la fàbrica més gran de l’època i va rebre la visita, l’any 1802, del rei Carles IV. Segons es diu, la fàbrica comptava amb més de 1000 obrers, una xifra impressionant per l’època.

El Raval era el darrer lloc dins muralles on es podien edificar construccions mitjanament grans. Fins al 1860 el nombre de fabricants del Raval anà creixent. De tota Barcelona, només Sant Pere tingué un creixement semblant (dedicat més a blanquers i tintorers). Així a l’any 1860, les muralles ja eren en enderroc, hi havia 242 fabricants al Raval, 232 a Sant Pere i 74 a la resta de la ciutat.

Entre les fàbriques del Raval n’hi ha una que en nom del qual ha passat a la història, situada a la part alta del carrer Tallers: la fàbrica dels Bonaplata. Era una de les més grans del seu temps, donant ocupació de 600 a 700 obrers i que va ser la primera moguda per vapor, d’aquí que també fos coneguda amb el nom d’ "El Vapor".

Des del 1839 funcionà al carrer Riereta, en un edific on avui està instal·lada la caserna de la Guàrdia Civil, la històrica fàbrica de l’España Industrial. Els seus propietaris, els Muntadas, ja havien instal.lat fàbriques més petites als carrers Nou i Tàpies.

Per aquesta mateixa època aparegueren les primeres fundacions Comas al carrer Tallers, Perrenod als carrers Lancaster i Om, Barcelonesa en els terrenys del convent de Sant Agustí, que complementaven la implantació majoritària del tèxtil.

Un dels fenòmens més importants que canviarà la configuració urbana del Raval serà la desamortització que permeté desvincular gran part del patrimoni eclesiàstic, que va passar a mans de l’estat, el qual, després de subhastar-lo, obtingué ingressos que li permeteren reduir el dèficit crònic que arrossegava la hisenda pública. A Barcelona, i al Raval en concret, la desamortització de Mendizábal de 1837, deixà lliures grans àrees de sòl urbà i rural, que en gran part foren adquirides per la burgesia.

Però aquests fets no seran els únics que viurant els convents. Moltes vegades estaran al mig de les revoltes que tindràn lloc al llarg dels dos darrers terços del segle.

Els treballadors viuran en unes difícils condicions de vida i laborals: horaris de treball de més de tretze hores –de les cinc del matí a les 9 del vespre- amb lleus descans per a les menjades; a toc de campanes i sirenes entraven a colles i en sortien a colles; els sous eren baixos; els nens i nenes s’esgotaven al costat de les màquines sense possibilitats d’instrucció; ...

Les condicions dels habitatges no eren pas millors. La descripció d’una casa del carrer de Sant Antoni ens ho mostra: "era una casa que tenia una superfície bastante reducida albergaba entre sus cinco pisos a ciento quince personas, la mayoría de las cuales eran trabajadores de las fábricas... otra cierta casa del Padró, en la cual dormía tanta gente que no podía penetrarse en ella ni transcurrirse por la misma por el número de catres que la ocupaban" (Joaquin FONT MOSELLA, "Consideración sobre los inconvenientes que irrogan a la salud de los jornaleros y a la pública de Barcelona las industrias, en especial las de vapor y sobre las ventajas de trasladarlas a la llanura de Can Túnez". Barcelona 1852).

L’agitació popular i les revoltes tingueren dues manifestacions importants: la crema de convents (que va permetre alleugerir l’espai urbà) i de fàbriques. El 6 d’agost de 1835 la fàbrica dels Bonaplata fou cremada com a protesta per la modernització de la maquinària –les selfactines- que la classe obrera interpretava com un perill a quedar-se sense feina (a conseqüència dels fets, quatre treballadors foren executats el mes d’agost).

L’any 1842 són tancades dues fàbriques als carrers de Barberà i de l’Om a causa de les protestes obreres davant un intent empresarial de rebaixar els sous (pràctica força corrent per part de l’empresariat). El 1851 un vapor del carrer Riereta fou cremat i el 1854 en cremava un altre del carrer Berenguer el Vell...

Els descontentament dels treballadors arribà al seu punt crític a l’estiu de 1855. Ja no sols eren els sous baixos, també hi havia el risc de tancament de les associacions obreres: el 2 de juliol esclatà la primera gran vaga general de Catalunya i des de la plaça Sant Agustí sortia la manifestació amb banderes vermelles i al crit de "Associació o mort" i "Pa i treball". A més a més de les reivindicacions del dret de poder reunir-se i la millora de la seva situació econòmica, també reclamaven la jornada laboral de 10 hores.

La revolta de 1868 ("La Gloriosa") va acabar amb el regnat d'Isabel II i, temporalment, de la monarquia borbònica (amb la proclamació de la Primera República). Alguns símbols de l'absolutisme eren enderrocats: una part de la caserna de les Drassanes i de la Ciutadella. La politització era total (fins i tot es parla que al Pla de la Boqueria els llumins portaven inscripcions polítiques), i enmig d'aquesta situació un fet trascendental...

Del 16 al 26 de juny de 1870 es celebrà al Teatre Circ Barcelonès, del carrer de Montserrat, el primer Congrés Obrer Espanyol, amb delegats arribats d'arreu i presidits per un dels homes clau en la història del moviment obrer català i espanyol: Rafael Farga Pellicer, un tipògraf de 26 anys. El principal sindicat de l'època, el tèxtil "Les Tres Classes del Vapor", tenia la seva seu al carrer de la Cera. El 1871 el sindicalisme català es va adherit a l'Associació Internacional de Treballadors, coneguda també amb el nom de la Primera Internacional.

Tot i la caiguda de la República, el Raval continuà sent un dels punts neuràlgics del moviment obrer. Com exemple, moltes de les revistes més significatives tenien la seva redacció i local social al barri: "La Asociación" al carrer Nou: "Acracia", la millor revista anarquista del XIX, fundada per Farga Pellicer i Anselmo Lorenzo, pares de l'anarquisme espanyol, a Sant Oleguer; La "Unión Obrera" de la UGT a Guàrdia;... El 1888 la convocatòria general per la fundació de la UGT, duu l'adreça de Tallers, 29.

La Rambla, ja urbanitzada definitivament a finals del XVIII, va anar adquirint la seva personalitat. El 1836, al Pla de la Boqueria s'instal.larà el mercat del mateix nom o també anomenat de Sant Josep (per cert, aprofitant els solars que havia deixat lliures la crema de convents de 1835).

Una altra presó s'instal·larà al Raval. El 1839 s'aixeca, en la plaça que avui rep el nom de Folch i Torres, la presó d'homes (fent així parella amb, la ja esmentada, de dones de "La Galera", on, per cert, des del 1800 s'havia introduït el treball de les recluses en el tèxtil, no tant com a reinserció sinó com a explotació). El pati d'execucions de la presó de la Ronda de Sant Pau és una de les imatges més sinistres de la història contemporània del Raval.

I no sols hi vivien els treballadors. En els carrers més importants també instal·laren les seves vivendes alguns representants de la burgesia de l'època. L'exemple més significatiu és, sens dubte, el del Comte Güell, que es va fer contruir un palau l'any 1885 al carrer Nou. El primer tramvia elèctric circulà pel carrer Hospital a partir de 1899, el mateix any que es fundava al carrer Montjuïc del Carme el Barça...

Des dels darrers anys vuitanta, però, el Raval presenta ja simptomes de crisi. Un degoteig de fàbriques van abandonant progressivament el barri. L'exposició universal tampoc portarà grans guanys al barri...

Tothom estava d'acord que el Raval necessitava un pla de reformes, però aquest hauria d'esperar molt de temps... ja que la característica de l'urbanisme barceloní de la segona meitat del segle XIX va ser la de preparar un nou sòl urbà d'expansió de la ciutat: l'any 1859 s'aprovarà el Pla de l'Eixample sota la proposta d'Ildefons Cerdà. No serà fins més de cinquanta anys després que el Raval no tindrà el seu estudi i pla de millora, el realitzat pel GATCPAC (Grup d'Arquitectes Tècnics Catalans Per l'Arquitectura Contemporània, constituït el 1930 per Sert, Torres Clavé, Alzamora,...)