petita introducció històrica
El segle XX

Inicis complicats: la Setmana Tràgica

El Raval anarquista

La degradació del barri

Les que haurien pogut ser reformes republicanes

Del franquisme a les reformes actuals

Inicis complicats: la Setmana Tràgica.

Pel juliol del 1909, a causa d'una forta recessió econòmica, agreujada per la mobilització militar dels joves destinats a les colònies del Marroc, esclata una vaga general que deriva cap a un motí per alguns barris de Barcelona. La ciutat pateix incendis i saqueigs. L'exèrcit sufoca la revolta i la repressió posterior és molt severa. És la Setmana Tràgica.

El Raval fou un dels principals escenaris de cremes de convents i enfrontaments de rebels amb les tropes. Davant les barricades i la resistència popular, els soldats disparen els canons contra unes cases del carrer de Sant Pau. Entre d'altres cremaren: els Escolapis (que tenien dues escoles: la dels nens rics i la dels nens pobres, una davant de l'altra), Sant Pau del Camp, Sant Antoni Abat, la Nativitat, Santa Madrona, les Jerònimes (amb 28 monges de clausura i, probablement, l'ordre religiós més ric de la ciutat, i es parla que el que es va trobar tenia un valor superior al milió de pessetes.

L'únic edifici civil que va ser cremat fou una fàbrica de licors del carrer de la Cera, on es creia que s'havien refugiat alguns escolapis.

El Raval anarquista.

El tradicional barri industrial de la Barcelona del XIX, va continuar tenint, a començaments del segle XX, una composició social eminentment obrera. Així, el moviment obrer, i sobretot, l'anarquisme, va tenir un dels seus principals focus: al carrer Lancàster hi viurà Àngel Pestaña; la redacció de "Tierra y Libertad" va estar successivament als carrers Sant Pau i Cadena, des del 1914; un dels dirigents principals de la història del moviment obrer català, Salvador Seguí, "el Noi del Sucre", el gener de 1920 va poder escapar d'un atemptat al carrer Mendizábal (Junta de Comerç) i, finalment, serà assassinat el març de l'any 1923 al carrer de Cadena;... La situació de violència encetada pel pistolerisme de la patronal que vivia Barcelona en aquells anys va tenir una gran incidència en el Raval.

Les reunions de dirigents obrers es feien a locals de la zona, com el bar La Habana, i, alhora, tots els sectors laborals tenien les seves lluites: el 1922, el músics del barri es van declarar en vaga i 20 cabarets hagueren de suspendre les seves actuacions (la vaga va ser trencada per l'arribada de treballadors esquirols de València...). I, deu anys més tard, unes cent prostitutes es posaran en vaga per negar-se a pagar l'extorsió dels amos dels bars...

La degradació del barri.

Ja feia anys, però, que el barri havia iniciat la seva degradació. Des de l'últim terç del segle XIX (amb l'enderrocament de les muralles) es produí el trasllat de la zona de creixement urbanístic cap a l'Eixample i de les indústries cap a la perifèria.

El Raval es va anar convertint cada vegada més en un barri de vivendes per a les classes amb menys poder adquisitiu, entre les quals els immigrants (vinguts sobretot en els anys de les exposicions universals de 1888 i 1929) n'eren una part destacada.

A la part sud del Raval, es va anar concentrant la prostitució (fet, però que ja s'havia originat al segle XV: l'any 1458 ja hi havia un bordell al portal de Trentaclaus, amb la prohibició única d'exercir durant la Setmana Santa, època que es tancaven les dones en el convent de les Egipcíaques).

Durant el segle XIX la prostitució s'estén pel Raval, però no serà fins el 1914 que podrà parlar-se de "Barrio Xino", la fama del qual arribarà arreu del món.

Parla.lelament moltes sales d'espectacles es van traslladant cap a la part més externa del barri, configurant el que seria l'espai més característic del Paral·lel de vida alegre.

Les que haurien pogut ser reformes republicanes.

En temps de la República, el GATCPAC (que, com ja hem comentat, eren les sigles del Grup d'Arquitectes Tècnics Catalans Per l'Arquitectura Contemporània, constituït el 1930 per Sert, Torres Clavé, Alzamora,...), després d'un impressionant estudi sobre les mancances del barri, va proposar el Pla Macià de reforma. Aquest pla volia donar solucions racionalistes a l'altíssima concentració existent en el barri. El pla contemplava des de la creació de noves vivendes, espais lliures per a serveis i construcció d'edificis complementaris com escoles, llars d'infants o biblioteques (d'aquest període serà la construcció de noves escoles, com la Collaso i Gil).

La Guerra Civil va impedir de dur a terme el pla del GATCPAC, alhora que va canviar profundament la fisonomia del barri. Moltes cases patiran les conseqüències dels bombardejos.

Del franquisme a les reformes actuals.

Durant el franquisme, les deficiències existents encara s'agreujaren més. El descuit de l'administració va potenciar la degradació del barri. Les onades d'immigrants feren que proliferessin les pensions i els rellogats.

Cap a mitjans dels anys 50, les autoritats començaran a ctuar sobre el barri. A vegades amb espectaculars accions (com la del control de la prostitució de 1956), molt poc efectives. I altres vegades amb projectes urbanístics més amplis, com és el cas de l'obertura de l'Avinguda Garcia Morato (actual Drassanes) que es començà a construir, tot i l'oposició dels veïns, i que tenia com objectiu unificar el carrer Muntaner amb les Drassanes. El seu recorregut acabà, però, a l'alçada del carrer Nou. No serà fins amb la democràcia que l'avinguda Drassanes continuarà el seu creixement vers la part nord del barri, amb moltes possibilitats de partir en dos el barri. D'aquella època en queda un dels testimonis arquitectònics més aberrants que ha donat la ciutat de Barcelona: l'horrible gratacels que desfigura totalment el paisatge urbà, edificat per l'arquitecte municipal Bordoy.

Amb la democràcia, el barri viurà moments diversos, però especialment punyent serà la crisi econòmica de la transició, que portarà a l'atur gairebé a una tercera part dels treballadors del barri, provocant, encara més, la degradació social del barri.

Actualment, l'Ajuntament està duent a terme una política que es presenta com a millora de Ciutat Vella i que té el seu moment actual en el Pla Central del Raval. Fruit d'aquesta política ha estat l'obertura d'espais culturals com el MACBA o el Centre de Cultura Contemporània. No sembla, però que l'actuació estigui millorant massa les condicions de vida de la mateixa gent del barri (una part ha estat desplaçada fora del barri i una gran part de les noves vivendes està sent ocupada per gent provinent d'altres indrets de la ciutat)... Però aquesta ja és una altra història de la qual s'haurà de parlar més endavant.

Tornar a l'orígen de la pàgina