Arquitecte. Féu estudis d'arquitectura a l'Escola Universitària de Barcelona, on es titulà el 1928. En 1929-30 treballà a París amb Le Corbusier. Tot just acabada la carrera fundà amb altres companys el GATCPAC. Fou el principal aglutinador a Catalunya del moviment racionalista d'arrels bauhausianes i lecorbusierianes i el promotor de la nova cultura arquitectònica. Les obres i els projectes d'aquells anys se situen clarament a l'avantguarda europea i hi introdueixen elements reinterpretadors de la tradició mediterrània i de les formes constructives catalanes, que resten ja fixades com a repertori lingüístic del racionalisme. Destaquen la casa al carrer de Muntaner 342 (1931), la Casa Bloc, cases de segona residència a Garraf (amb Torres i Clavé, 1935), Dispensari Central Antituberculós (amb Torres i Clavé, i Subirana, 1935). En l'aspecte urbanístic cal subratllar dos projectes fonamentals, redactats per tot l'equip del GATCPAC: el pla Macià i la Ciutat de Repòs i de Vacances. L'any 1937, en col·laboració amb Lacasa, construí el pavelló espanyol per a l'Exposició Internacional de París, que constituí un impacte tant per la qualitat de l'edifici com pel seu contingut en defensa de la posició republicana durant la guerra civil de 1936-39 (Guernica, de Picasso; Montserrat, de González; El pagès, de Miró; La font de Mercuri, de Calder; etc). Després de la guerra es traslladà als EUA, on va escriure el llibre Can our cities survive. Associat amb Wiener i Schulz des del 1945, treballà per a la urbanització de diverses ciutats sud-americanes: Ciutat dels Motors al Brasil (1945-47), Chimbote al Perú (1948), Medellín a Colòmbia (1949), pla d'expansió de Bogotà (1950, en col·laboració amb Le Corbusier i Paul Lester Wiener), etc, totes elles dins els principis urbanístics del CIAM, dels quals fou nomenat president del 1947 al 1956. Féu altres projectes a Cuba i la vall de l'Orinoco (Veneçuela). El 1953 passà a dirigir la facultat d'arquitectura de Harvard com a successor de Gropius, càrrec que mantingué fins a la seva jubilació el 1968. Durant bastants anys romangué absorbit per la tasca docent, però aviat obrí una oficina pròpia a Cambridge, amb Jackson i Gourley, i es convertí en un dels arquitectes més sòlids de l'establishment americà. Les obres més importants són la casa pròpia a Cambridge (1958), ambaixada dels EUA a Bagdad (1955-60), apartaments per a estudiants casats de Harvard (1962-64), Centre d'Estudi de les Religions Mundials a Harvard (1958-60), Holyoke Center a Cambridge (1958-65), oficines per a la NEGEA Service Corporation a Cambridge (1959-61), Facultat de Ciències per a postgraduats a Harvard (1966-72), Campus Central de la Universitat de Boston (1960-67), Universitat de Guelph al Canadà (1964-66), Escola Elemental M. Luther King a Cambridge (1966-72), grup d'habitatges a Charlestown, Massachusetts (1971), habitatges i ordenació urbana a la Welfare Island a Nova York (1971) i molts altres projectes no realitzats. Cap a l'any 1955 restablí el contacte amb Catalunya amb la construcció de l'estudi de Joan Miró a Mallorca, on retornà a la reinterpretació del tema de les voltes catalanes i a la versió personal de les tradicions locals, que ja havia iniciat abans de la guerra, sobretot amb les casetes de Garraf. Ininterrompudament construí amb un criteri paral·lel la Fundació Maeght a Sant Pau de Vença (1959-64), edifici Les Escales Park a l'avinguda de Pedralbes de Barcelona (1964-74), la Fundació Miró a Montjuïc (1972-75), un grup de cases al cap Martinet d'Eivissa (1865-70) i la Porta de Catalunya a la Jonquera i un edifici administratiu a la Diagonal de Barcelona. Publicà els llibres Can our Cities Survive? (Cambridge 1942), The Heart of the City (Londres ­ Nova York 1952, amb Rogers i Tyrwhitt) i Antoni Gaudí (Nova York 1960, amb Sweeney). El 1981 rebé la medalla d'or de la Generalitat de Catalunya i fou investit doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Barcelona. El 1982 fou organitzada una exposició retrospectiva de la seva obra a l'estat espanyol i rebé la medalla d'or de Belles Arts del ministeri espanyol de cultura.

JOSEP TORRES I CLAVÉ

Arquitecte. Nascut de família benestant, fundadora del Foment d'Obres i Construccions. A divuit anys viatjà per Itàlia, on la coneixença de l'obra de Miquel Àngel li féu deixar la pintura, que practicava amb passió. Acabà els estudis d'arquitectura el 1928 i, amb Josep Lluís Sert i un reduït nombre de companys, fundà el GATCPAC. Dirigí la revista AC i, en col·laboració amb Sert i J.B.Subirana, realitzà les obres mestres del racionalisme arquitectònic català, com el Dispensari Central Antituberculós i la Casa Bloc. Amb altres companys del GATCPAC portà a terme, entre els treballs més importants, els estudis per al pla Macià de Barcelona i la Ciutat de Repòs i de Vacances de Castelldefels. En esclatar la revolució del 1936 esdevingué l'home clau de totes les transformacions que es realitzaren en el camp de l'arquitectura i la construcció. Nomenat secretari general del Sindicat d'Arquitectes de Catalunya, intervingué directament en la reorganització dels serveis tècnics de l'Ajuntament de Barcelona. Com a delegat de la Generalitat a l'Escola d'Arquitectura foragità l'estructura acadèmica vella i reorganitzà l'ensenyament en col·laboració amb el CENU. Formà part de la secretaria tècnica de l'Agrupament Col·lectiu de la Construcció de Barcelona, l'empresa col·lectivitzada més important de Catalunya en nombre de treballadors. Fou membre del comitè de la Comissió Mixta de l'Administració i Control de la Propietat Urbana, organisme encarregat de la gestió de la municipalització de les propietats urbanes. Intervingué activament en la reorganització de la indústria de la construcció a comarques i a Lleida. Comandant del cos d'enginyers, fou cridat sovint a supervisar treballs de fortificacions al front. Finalment, quan el seu treball a rereguarda ja no era necessari, s'incorporà definitivament al front -tardor del 1938-, on morí, en plena retirada de l'exèrcit republicà.

ARQUITECTES

En bon estat, restaurat el 1982.